Diumenge, dia de Corpus, els carrers dels pobles com el meu (petit, de menys de huit-mil habitants) s'omplin de gent que va a veure la processó. Els menutsdesfilen, els xiquets vanconvenientment vestits de marinerets o almiralls,i les xiquetes van de blanc amb falda bufada i llaç al darrere.
Abans de la processó, la gent ha muntat una espècied'altarets, encarrers diversos, i en passar perallà les xiquetes s'aturen ienramen. Amb eixa finalitat porten unes safates o cistelletes plenes de pètals i fulles de flors, de roses sobretot. Enramar és llançar a l'aire elspètals i deixar el terra converit en un tapís multicolor i fragant. Les xiquetes han de mesurarquantsen gastena cada aturada, perquè els n'han de quedar per a l'última de totes, on es troba la forma (el Corpus Cristi o cos de crist) a dins de la custòdia.
Quina tradició més curiosa, i per què no, més bonica. No ho dic per ser una persona religiosa, que no ho sóc gens. Ho dic perquè fa l'efecte de ser una espècie de celebració antiga, ancestral, que s'ha reciclat amb la pàtina que l'església li ha volgut donar. Qui sap. Algunes altres voltes l'església ha ficat la seua mà en eixe tipus de rituals vells, pagans, i els ha fet coincidir amb dates importants per a la història de la cristiandat: la nativitat de Jesús coincideix amb el solstici d'hivern, Sant Joanquadra amb el solstici d'estiu,la Mare de Déu d'Agost coincideix amb el punt àlgid d'eixa estació...
En qualsevol cas, d'una cosa estic segura: hui, festivitats com la comunió o el Corpus tenen molt més de ritualsocial que de ritual religiós o espiritual. No mireu? De fet, què és elimporta més en tot l'assumpte de la comunió? El vestit dels nens ha de ser un vestit especial, que els faça semblar majors; reben bona cosaregals; elsadults també es "muden" per a l'ocasió...I després de la consabuda missa tot acaba en un convit -de vegades grandiós- on els iaios, els oncles i les ties acaben menjant fins afartar-se, bevent dos copetes o tres i ballant a ritme d'algun pas-doble famós, com és tradició. El Corpus és com una forma d'acomiadar-se d'això, de reafirmar que el xiquet o la xiqueta ja han fet eixe trànsit, i que tot està acomplit.
Al cap i a la fi, i per molta intenció que haja posat la mare església, sembla que a dins nostre hi hacom unespèrit pagà quenoes pot apagar.