Els dies
Ho penses, ara que el principi sembla lluny -quasi un temps remot- i són els dies.
A l'inici, hi havia entre nosaltres la fondor, un buit estés i vast que -reconec- em resistia a travessar.
El vostre esguard era, en canvi, com el vol de diminuts ocells que busquen i es posen en l'arbre. I un dia dormen, i un dia hi burxen, per jugar, amb els seus becs.
Sé que a penes us he acompanyat en el camí, el meu pas tenia fugacitat de rodamóns. Jo no portava la llum, només una petita espelma que he encés de tant en tant quan hi havia foscor.
M'hauria agradat, potser, fer-vos saber molt més com uns estimava. Però se sap, l'arbre té una escorça, i sense ella hi ha coses que couen i fan mal. Com podiaregalar, acada aueta, un trosset de la meua pell.
Per ventura he estat covard. Direu que, a voltes, no us he parat una ardida mà com volíeu, sinó que he deixat als vostres peus la sola presència d'un tènue fil perquè (com Ariadna en el laberint aquell) us faça confiar en el retorn.
És una forma estranya d'estimar, la que et fa tenir la por, o eixa certesa del mai que a poc a poc va arribant. Eixa certesa, quan t'adones, que el que dol no són els adéus. Sinó que, a dins, et dol alguna cosa més.
I hi penses. Proves a somriure, alcesi poses els ulls en el blau,i són els dies. Eixos dies que no veurem tornar.